1959 - 1989 Acadèmia Marshall
"El Mestre Marshall ha mort. Personalitat indiscutible en l'àmbit musical del nostre país, gran artista i treballador infatigable, va dedicar tota la seva vida al servei de la música i al que, per a ell, constituïa la tasca més estimada de la seva existència: la seva Acadèmia. El fruit del seu entusiasme i dedicació és conegut per tots. L'Acadèmia Marshall gaudeix, actualment, duna fama reconeguda per tots els centres musicals, no només d'Espanya, sinó també d'Europa i d'Amèrica, que la consideren com la dipositària de la més pura i gloriosa escola pianística espanyola.
És per això que en recaure sobre la direcció d'aquesta Acadèmia, no amago la gran responsabilitat que això representa. Però aquest ha estat el desig del mestre que, en les seves últimes voluntats, m'assigna la difícil missió de succeir-lo i de continuar la seva obra. Obeint aquesta petició, accepto la seva decisió animada per l'esperança que, amb l'ajut de qui van ser els seus col·laboradors més propers, puguem seguir portant la nostra Acadèmia pel camí de la superació.
Si amb el nostre esforç aconseguim mantenir el prestigi aconseguit fins ara, aquest serà el millor homenatge que podrem retre a la memòria del que ha estat el nostre estimat i inoblidable director i mestre Frank Marshall (q.e.p.d.), el record del qual romandrà sempre viu en nosaltres."
Alícia de Larrocha, 1959.
Alícia de Larrocha
Alícia de Larrocha va néixer el 23 de maig de 1923 a Barcelona. La seva mare i la seva tia Carolina de la Calle van ser deixebles d'Enric Granados i, per tant, va créixer en un ambient familiar molt musical al qual, ben aviat, el 1927, es van afegir els savis ensenyaments de Frank Marshall, també deixeble de Granados i continuador de la seva escola pianística qui, des d'aleshores, es va convertir en el seu únic mestre. Tot i tenir unes facultats fora del corrent i sent un cas excepcional, tant la família com el seu mestre no van voler que la petita Alícia patís l'explotació que se solia fer amb aquests nens "prodigi". Les seves aparicions en públic es limitaven a dues o tres l'any, sempre sota el control i el criteri del seu mestre.
El 14 de maig de 1929 va ser presentada en públic per primera vegada a l'Acadèmia Marshall i va interpretar obres de Bach, Mozart i Granados. Va ser el compositor i crític Joaquín Turina qui va escriure la introducció del programa en què explicava la sorpresa i l'admiració que va sentir quan va sentir tocar aquella nena amb un talent musical excepcional. El seu debut amb orquestra va ser a Barcelona l'any 1934, amb 11 anys d'edat, sent dirigida pel mestre Joan Lamote de Grignon. En la seva joventut va formar duo pianístic amb Joan Torra, amb qui es va casar el 21 de juny de 1950. Amb la seva estimada amiga Rosa Sabater (també alumne de Frank Marshall) va tocar, en diverses ocasions, concerts per a dos pianos i orquestra.
Després de 1947, va començar a ser reclamada per les societats de música i orquestres d'Europa. Va debutar als Estats Units el 1954, quan Alfred Wallenstein la va convidar a fer una gira amb la Filharmònica de Los Àngeles. Des d'aleshores, va actuar assíduament en grans festivals donant recitals i concerts amb orquestres i directors de gran prestigi.
Va donar concerts a 806 ciutats de 59 països dels 5 continents, arribant a realitzar, al llarg dels 74 anys d'activitat concertística (1929-2003), més de 4.000. Es va retirar dels escenaris l'any 2003, amb 80 anys d'edat. Un dels seus records més volguts és la col·laboració amb Francis Poulenc, tocant amb el mateix compositor el seu concert per a dos pianos; també les valuoses i entranyables col·laboracions amb cantants (Conxita Badia, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé...), violoncel·listes (Gaspar Cassadó, Mstislav Rostropóvich) i diversos grups de cambra.
Va rebre gran quantitat de premis i distincions, entre els quals destaquen: Doctora Honoris Causa per les Universitats de Michigan, Middlebury College-Vermont i Carnegie Melon, Acadèmica de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, Acadèmica Honorària de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Granada i de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Premi Príncep d'Astúries, Premi de la Fundació Guerrero de Música Espanyola, Music of the year "Musical America Magazine", Commandeur dans l'Ordre des Arts et des Lettres, Premi UNESCO i Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts.
La seva trajectòria discogràfica va ser reconeguda amb 4 Premis Grammy, 3 Premis Edison, 2 Grand Prix du Disque, 2 Record of the Year, Premi Deutscher Schallplattenpreis i Premi Franz Liszt.
Alícia de Larrocha va morir a Barcelona, el 25 de setembre de 2009, als 86 anys d'edat.
L'any 1959, any de la mort del mestre Frank Marshall, Alícia de Larrocha va assumir la direcció de l’Acadèmia Marshall.
El professorat en aquell moment estava format fonamentalment per deixebles del mestre Frank Marshall, i durant els següents anys tots els professors que es van anar incorporant per impartir les classes de piano seguien aquest mateix criteri per tal de salvaguardar, perllongar i transmetre la tradició pedagògica de l'Acadèmia: o havien estat formats amb el mestre Marshall, o havien estat formats amb algun deixeble del mestre Marshall i fins i tot per la mateixa Alícia. Així trobem noms com els de les professores Clotilde Osta, Marta Fusté, Carmen i Conxita agustí (filles de la soprano Conxita Badia), Carmen Bermejo, Ana Fernández, Antonieta Gratacós, Ascensión Capella o Paquita Gelabert.
A partir de 1965, la carrera concertística de l'Alícia de Larrocha (ara ja amb un gran reconeixement internacional) li comporta un ritme vertiginós de concerts, gravacions premis i èxits. Una agenda cada cop més exigent, amb gires i viatges a l'estranger constants, impedeix que pugui assumir personalment la supervisió de la tasca docent quotidiana del centre, delegant aquesta funció en els sots-directors de l'Acadèmia, que entre 1959 i 1989 van ser Joan Torra i Mercedes Roldós successivament.
Joan Torra va néixer a Sabadell l'any 1920, sent el segon de 7 fills de família dedicada al tèxtil. Des de molt jove va tenir clar que es volia dedicar a la música. Va estudiar piano a la seva ciutat natal i, posteriorment, va perfeccionar els seus estudis amb el mestre Frank Marshall. Del 1944 al 1952 va realitzar diversos concerts a 2 pianos amb Alícia de Larrocha, de qui era el seu admirador número u i amb qui es casaria el 1950.
Joan Torra va decidir deixar la seva incipient carrera com a pianista per dedicar-se a la docència, treballant com a professor de piano a l'Acadèmia Marshall amb l'objectiu d'ajudar la seva dona en tot el necessari perquè ella pogués dedicar-se a fer concerts sense preocupar-se per altres coses, com tenir cura dels fills quan ella no hi era, o assumir tasques de Direcció i supervisió a l'Acadèmia.
Va morir l'any 1982, als 61 anys, d'una malaltia hepàtica.
La història de l'Acadèmia Marshall, no es pot explicar correctament sense esmentar a Mercè Roldós i Júlia Albareda. Juntes van portar el dia a dia de l'Acadèmia durant dècades, ocupant-se la primera de la part artística i la segona de la part administrativa.
Mercè Roldós va ser deixebla del mestre Marshall, destacant de manera notòria com a alumna i pianista. Tant és així que se li va atorgar el premi d'honor de l'acadèmia. Un cop acabats els seus estudis i en paral·lel a la seva carrera com a intèrpret, es va integrar a l'acadèmia com a professora primer i després també com a Sots-directora.
D'altra banda, Júlia Albareda, també deixebla del mestre Marshall, va combinar la docència impartint assignatures com Solfeig i Teoria a la vegada que s'encarregava de la Secretaria.
D'entre els molts noms que destaquen com a alumnes, professors o intèrprets vinculats a l'Acadèmia Marshall durant aquest període de temps, trobem els de Rosa Mª Kucharsky, Maria Vilardell, José Ramón Ricart, Carme Serrano, Alberto Giménez Attenelle i Rosa Sabater, una de les pianistes de més vàlua del nostre país.
Rosa Sabater (1929-1983) va ser una destacada pianista catalana, reconeguda per la seva interpretació magistral de la música espanyola i catalana, així com pel seu compromís en la difusió d'aquest repertori arreu del món. Va néixer a Barcelona en una família amb una forta tradició musical i des de ben jove va demostrar un talent excepcional pel piano. Es va formar amb Frank Marshall a l'Acadèmia, on acabaria ensenyant anys més tard.
La seva carrera es va caracteritzar per una sensibilitat interpretativa extraordinària, amb un domini tècnic refinat i una capacitat expressiva que captivava el públic. Va debutar amb 13 anys al Palau de la Música Catalana i l'any 1948 va debutar a l'estranger, concretament a París, amb el mestre Eduard Toldrà. Sabater va excel·lir en la interpretació d'autors com Albéniz, Granados, Falla, Mompou i Montsalvatge, portant la seva música a escenaris internacionals de gran prestigi. Els seus concerts a Europa, Amèrica i Àsia van rebre crítiques entusiastes, consolidant-la com una de les pianistes més importants de la seva generació.
A més de la seva activitat concertística, Rosa Sabater era una pedagoga compromesa, i impartint classes a l'Acadèmia Marshall i oferint Classes Magistrals en diferents institucions musicals. Va influir en molts joves pianistes i va defensar amb passió la interpretació fidel i respectuosa del repertori hispànic. La seva relació amb Frederic Mompou va ser especialment significativa, ja que va ser una de les seves intèrprets de referència. Va participar també com a professora als Cursos Internacionals de música de Compostela juntament amb la seva estimada Alícia de Larrocha.
També en el camp de la pedagogia destaca la plaça que va obtenir com a professora de la Hochschule für Musik de Friburg (Alemanya), lloc que va ocupar des del 1977 fins l'any 1983, quan la seva trajectòria es truncaria tràgicament un 27 de novembre, en morir en un accident aeri prop de Madrid viatjant cap a un recital a Colòmbia. La seva inesperada desaparició va ser un cop dur per al món de la música, però el seu llegat continua viu a través de les seves gravacions i el record de la seva passió per la música.
Rosa Sabater és considerada una figura clau en la interpretació pianística del segle XX a Catalunya i Espanya. La seva manera d'entendre i transmetre la música, la seva delicadesa i el seu respecte profund per cada obra que interpretava la converteixen en una artista única i irrepetible. Encara avui es recordada per les seves excelses interpretacions, i el seu llegat segueix viu per tots els
També respecte a aquest període de temps, tot i no estar directament relacionat amb l'Acadèmia, cal fer esment a la importància que va tenir el Camarote Granados en les dècades dels anys 60 i dels 70.
El Camarote Granados estava a l’Hotel Manila, un establiment hoteler de luxe que s'havia inaugurat l'any 1957 convertint-se, en un dels hotels més emblemàtics de Barcelona. Era propietat d'una societat presidida per l'advocat i empresari Luis de Zunzunegui, i d'ell va ser la idea de crear als baixos de l'hotel un Gabinet en homenatge a Enric Granados (de qui la mare de Zunzunegui n'era una fervent admiradora). Aquesta petita sala estava decorada com si fos una estança d'un vaixell. A banda d'un piano vertical, tenia nusos mariners, àncores, finestres d'ull de bou i una paret atapeïda de retrats de diferents intèrprets i compositors. La majoria d'aquests retrats estan a l'Acadèmia actualment.
El Camarote es va inaugurar el 1965 com a seu de l’Associació d’Amics de Granados, creada Natàlia per Granados -una de les filles del compositor-, juntament amb el seu marit Antoni Carreras i l’escriptor Pablo Vila-Sanjuán. L’objectiu de l’Associació era retre homenatge al llegat de Granados i fomentar la cultura musical i artística a Barcelona. Al Camarote s'hi van fer reunions, vespres musicals i trobades entranyables mentre que a l'hotel es van fer moltes exposicions i concerts, convertint-se en un important punt de la vida cultural barcelonina.
L'any 1966 es van fer a l'hotel molts actes en commemoració pels 50 anys de la mort de Granados, i l'any següent es van fer també actes de celebració del Centenari del seu naixement (1967). Hi van participar activa i repetidament en totes aquestes trobades i efemèrides Alícia de Larrocha, Rosa Sabater, o Conxita Badia d'Agustí, entre moltes altres personalitats musicals.
A finals dels anys 80, l'hotel va canviar de propietari (actualment és l'Hotel Le Méridien). Aquest canvi va suposar la desaparició del Camarote Granados, però el seu legat cultural perdura com a testimoni d’una època vibrant per a les arts i la música a Barcelona, recordant un espai que va acollir grans figures culturals i va ser un reflex de la vida intel·lectual de la ciutat durant les dècades de 1960 i 1970.
En la dècada dels 80 comencen la seva formació alguns dels professors que actualment formen part de la plantilla de l'Acadèmia. Per exemple, Mercè Roldós imparteix classes a joves alumnes con Juan Cantarell o Viki Canut; Toni Escayola comença els estudis amb Clotilde Osta i Carles Ortells amb Ascensión Capella. Són els primers cursos d'uns alumnes que es formen amb professores deixebles directes de Frank Marshall, i que acabaran els seus estudis amb Alícia de Larrocha, Carlota Garriga o Teresa Monteys, portant la tradició pedagògica de Granados i Marshall fins als nostres dies.
REGLAMENT ACADEMIA MARSHALL. ANY 1959.
