1901 - 1920 Acadèmia Granados

Una tarda del 30 d'octubre de 1901, a la Sala de concerts de la casa de pianos Chassaigne-Frères de Barcelona, un jove estudiant de piano de disset anys treu el seu rellotge de butxaca i calcula quanta estona falta perquè sigui l'hora de sortir a l'escenari. Tot i que està concentrat i no es vol distreure amb res, el seu pensament retrocedeix fins a uns mesos enrere quan, tot coincidint amb l'inici de segle, es va acostar a un conegut pianista, atret per la seva personalitat i per la creixent anomenada que aquest estava tenint també com a pedagog, i li va demanar que fos el seu professor. El jove el va posar en antecedents, explicant-li que pràcticament estava acabant la seva formació: des de ben petit -així li havien dit- havia demostrat tenir moltes condicions musicals, havia estudiat amb diferents professors i ara estava cercant un mestre que li donés classes de Perfeccionament. "Voldria, doncs, acceptar-lo com a alumne?".

El pianista li va demanar que toqués alguna peça per veure el nivell i, gratament satisfet amb la interpretació del jove, va accedir. De fet, i donada la creixent demanda d'alumnes que volien estudiar amb ell, el músic ja estava redactant els estatuts i donant les primeres passes per establir les bases del que seria la seva escola de piano, i el jove que acabava d'escoltar seria, n'estava ben segur, un bon deixeble...

El remor de la gent que va prenent seient a la Sala de concert fa que el jove estudiant de piano torni al present. Tot i el comprensible nerviosisme previ a una actuació, se sent segur: ha estat anant regularment tot l'any al domicili del mestre per rebre les classes i n'ha tret molt de profit. Precisament des de fa unes poques setmanes, des de principis d'octubre, les classes les estan fent en un pis que s'ha convertit en la primera seu de l'escola del seu professor. El pis és un primer i està situat al carrer Fontanella número 14.

El jove pianista torna a mirar el rellotge de butxaca. Espera, encara pacientment, el seu torn intentant mantenir els seus nervis a ratlla, i es concentra i posa tots els seus sentits en repassar mentalment les notes que en uns instants sortiran dels seus dits per delectar aquest selecte públic que ha vingut per escoltar-lo a ell i a altres (pocs i escollits) deixebles però, per damunt de tot, per a escoltar el seu mestre.

L'alumne no pot imaginar que una tragèdia farà que anys després ell sigui el continuador d'aquesta escola -per la qual passaran milers d'estudiants- i que formarà una extraordinària generació de músics i pianistes.

L'alumne es diu Frank Marshall, i estem assistint al concert d'inauguració de l'Acadèmia Granados.

Relat de ficció basat en els següents fets reals: Frank Marshall va ser deixeble de Granados des de l'any 1900 aproximadament -quan ja havia acabat pràcticament la seva formació i va ser un dels alumnes que van participar al concert d'inauguració de l'Acadèmia Granados que es va fer a la sala de Concerts de la casa de pianos Chassaigne-Frères.

L'any 1901 el pianista i compositor lleidatà Enric Granados va fundar una acadèmia de música (principalment dirigida a alumnes de piano) per a acollir els nombrosos alumnes que ja tenia i als que, mitjançant una pedagogia pròpia, volia transmetre l’especial atenció a la sonoritat, la tècnica de l’ús del pedal i la pulsació “legato” que el caracteritzaven. Per dirigir els estudis de Solfeig i Harmonia comptava amb el seu antic deixeble Domènec Mas i Serracant, prestigiós organista i compositor -a qui va anomenar sots-director- i comptava a més amb el suport de Felip Pedrell, compositor i musicòleg amb qui Granados havia estudiat Harmonia i Composició.

Tot i que ja feia uns mesos que l'acadèmia estava instituïda (els estatuts daten de l'any 1900) és quan l'Acadèmia té un local quan es considera que arrenca la singladura de l'escola, i així es va anunciar als diaris de l'època el mes de setembre: l'1 d'octubre començaria el curs de piano i solfeig a la primera escola privada de música barcelonina centrada en l'ensenyament pianístic, al primer pis del carrer Fontanella 14. Pocs dies després, el 30 d'octubre, es faria el concert inaugural del curs a la sala Chassaigne-Frères, en el que va participar el mateix Granados i alguns dels seus deixebles més destacats: entre ells, Frank Marshall.

Amb la fundació de l'escola, Granados va crear un mètode d'ensenyament i un estil d'interpretació del piano únics a Europa. La creació de l'Acadèmia era la culminació de la seva vocació pedagògica, doncs en aquell moment ja comptava amb una sòlida experiència docent donant classes particulars.

Precisament les seves primeres classes les va impartir als fills d'Eduardo Conde, fundador dels primers magatzems que es van obrir a Barcelona (Almacenes El Siglo). Aquest empresari va ser el un dels principals mecenes del compositor, i va contribuir a finançar la carrera musical i els estudis de Granados, i gràcies al seu suport econòmic va poder marxar a estudiar a París.

No es pot parlar de la carrera de Granados sense fer referència a Joan Baptista Pujol, que va ser el seu mestre i el mestre de tota una generació de pianistes, entre els que destaquen els noms d'Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Carles Vidiella i Ricard Viñes. Amb ells, Granados es va traslladar a París, on van seguir la seva formació amb mestres de la talla d'Anton Rubinstein o Charles de Bériot. Encara que abans de la seva estada a París ja s'havia iniciat al món de la docència, a la seva tornada, el prestigi assolit com a pianista i compositor el van fer enfortir en aquesta tercera vocació: l'ensenyament. El record de la tècnica que havia aprés a Barcelona amb el seu mestre Joan Baptista Pujol, i després a París, amb el professor Charles de Bériot, el van impulsar a assumir la responsabilitat de vetllar per una correcta formació de les futures generacions de pianistes, i així Granados es va convertir en un músic integral, que va destacar en totes les vessants: com a pianista - intèrpret, com a compositor i com a pedagog.

En els seus inicis l'Acadèmia Granados va tenir un Consell de protectors que contribuïen amb una quota lliure al finançament de l'escola. En aquest Consell trobem noms com el mateix alcalde de Barcelona, Carles Pi Sunyer, o el de les famílies Miralles, Conde...

Per ingressar a l'acadèmia calia passar per un examen que determinava el grau de l'examinat. El curs començava el dia 15 de setembre i acabava el dia 24 de juny. Els cursos es distribuïen en grups d'alumnes i les classes duraven una hora. Cada mes s'hi feien dos exàmens privats per estimular l'alumne a mantenir el nivell que se li exigia. Al finalitzar el curs, l'alumne havia de presentar a Secretaria totes les qualificacions obtingudes, que podien ser de primera, segona o tercera classe, i optar així al document anomenat Certificat-Premi.

Els que havien fet tots els cursos amb una nota final de Primer Premi, i a més cursaven dos anys de classe de professorat rebien el Títol de Professor. A més dels exàmens, l'acadèmia també organitzava audicions musicals, que podien ser privades o públiques, i s'oferien als protectors de l'acadèmia. A les audicions privades es comptava amb els alumnes del cursos de nivell elemental o mitjà, i pels alumnes dels cursos superiors s'organitzaven concerts públics en els quals també hi participava el mateix Granados.

"Quan arribava un alumne nou ensenyat a una altra escola, el mestre l'observava com un metge observa un malalt: li feia tocar una escala, un arpegi i uns quants compassos de qualsevol peça i el seu diagnòstic quedava fixat. Generalment el neòfit s'havia de sotmetre durant algunes setmanes a un règim ortopèdic amb dieta absoluta de tot gènere d'activitats pianístiques excepte un exercici a mà fixa i l'escola i l'arpegi de Do Major. La posició de l'avantbraç, del canell, de la mà, el moviment de flexió dels pols en els canvis, tot era detallat una i altra vegada fins que quedaven ben compresos".

L'acadèmia va anar avançant any rere any gràcies a la gran empenta artística del seu fundador i, a mesura que passaven els anys, el nombre d'alumnes va anar augmentant i la fama de la moderna escola pianística es va estendre a tot el país. Prova d'aquesta modernitat són els anuncis que Granados posava a algun diari en els que, a més de publicitar les classes de piano, violí, solfeig, etc., anunciava classes de Gimnàstica Rítmica. Eren les classes que impartia el professor Joan Llongueras, deixeble de Mas i Serracant i de Granados. Llongueras s'havia traslladat a Suïssa per estudiar, amb Émile Dalcroze, un innovador sistema d'aprenentatge musical mitjançant el ritme i el moviment. En tornar a Catalunya va introduir aquest mètode de Rítmica, primer impartint classes a l'Acadèmia Granados i després fundant la seva pròpia escola l'any 1913: l’Institut Català de Rítmica i Plàstica.

A l'entorn de Granados hi havia diverses personalitats del món artístic que compartien amb ell les activitats musicals que s'organitzaven a l'acadèmia. D'aquesta manera, el centre es va convertir en un nexe d'unió entre compositors, deixebles i intèrprets, on els alumnes tenien l'oportunitat d'enfrontar-se per primer cop a la interpretació de tot un recital en públic amb un expert i rigorós auditori. Durant els 15 anys que va estar dirigida per Granados, a l'Acadèmia es va formar tota una generació de grans músics entre els que destaquen Robert Gerhard, Josep Caminals, Frederic Longàs, Paquita Madriguera, Juli Pons, o Mercè Moner entre d’altres. D'altra banda, Conxita Badia va ser descoberta per Granados fent un examen mentre ella cantava solfeig i, tot i que en el futur arribaria a ser també una gran pianista, des d'aquell moment va ser encaminada al món del cant, esdevenint una de les cantants líriques catalanes més reconegudes.

L'èxit de Granados com a intèrpret i com a compositor va anar creixent i es succeeixen els viatges per assistir a estrenes, concerts i recitals. En les ocasions en les que el pianista marxa (o quan està malalt o absorbit en la composició d'alguna obra) el substitueix Frank Marshall, el seu deixeble predilecte, en les classes de piano de nivell avançat. Per això obté el càrrec de Sots-director de piano l'any 1907, amb només 24 anys.

A finals de 1915 Granados viatja amb la seva esposa -Amparo Gal- als Estats Units per assistir a l'estrena de la seva òpera Goyescas al Metropolitan Opera House de Nova York. Es queden a Barcelona els sis fills del matrimoni: Eduardo, Soledad (Solita), Enrique, Víctor, Natàlia i Francisco. Sabedors de la por de Granados al mar, i sabent a més que el compositor passar per un mal moment anímic, l'acompanyen al port de Barcelona els seus amics Frank Marshall i Joan Llongueras. No saben que serà un comiat definitiu.

Després d'un complicat viatge a bord del vaixell "Montevideo" amb un clima molt advers, Granados arriba a Nova York el 15 de desembre de 1915. Allà ja l'espera Pau Casals preparant els assajos de Goyescas. Pocs dies abans de l'estrena, l'empresari del Metropolitan demana a Granados que composi un interludi per a allargar la durada de l'òpera i, a més, per a que els espectadors mantinguin l'interès mentre es fa el canvi d'escenografia.

El compositor es tanca a la seva habitació de l'hotel i en una nit composa l'Intermezzo.

El 28 de gener s'estrena l'òpera Goyescas. Granados obté un gran èxit, i el president Wilson el convida a la Casa Blanca per a que ofereixi un recital privat el 7 de març. Finalment, el dia 11 de març el matrimoni Granados -desitjós de veure els seus fills després de més de 3 mesos fora de casa- marxa dels Estats Units i emprèn el viatge de retorn.

Si bé a l'anada la ruta del vaixell "Montevideo" havia seguit un trajecte que evitava la zona de conflicte bèl·lic en el marc de la I Guerra Mundial, per motius desconeguts* (tot i que es poden trobar diferents i interessants teories i conjectures) la ruta de tornada està previst fer-la en diferents etapes: Nova York - Regne Unit - França - Barcelona. En arribar al Regne Unit el matrimoni viatja fins a Londres on s'hi quedaran fins el dia 24 de març. Aquell dia salpa el vaixell de vapor Sussex amb el que el matrimoni ha d'arribar fins a la ciutat francesa de Dieppe. El vaixell surt del port a les 13:25 hores, i quan són les 14:50, mentre travessa el Canal de la Mànega el Sussex és torpedinat per un submarí alemany i Enric Granados i Amparo Gal moren ofegats al Canal de la Mànega.

De tots els homenatges que es succeeixen a la mort de Granados, el més colpidor és el que organitza Pau Casals al Metropolitan de Nova York al mateix escenari que fa poc temps han compartit per l'estrena de Goyescas. Amb tot el teatre a les fosques i el públic posat dempeus, Paderewski interpreta la Marxa Fúnebre de Chopin amb l'escenari il·luminat únicament per un canelobre sobre el piano.

Sis dies després de la mort de Granados, Felip Pedrell escriu la següent carta a Frank Marshall, sots-director de l'Academia en aquell moment:

Mi querido Marshall: justo es que el dolor nos oprima ante la pérdida que hemos experimentado todos los que amábamos, verdaderamente, a Granados, usted y yo entre los primeros. Pero que el dolor no nos amilane. A usted le toca conservar lo que el instituyó, esa Academia de la que salieron tan privilegiados alumnos, usted entre los primeros, como el gran maestro de teclado.

Yo le conjuro a usted para que emprenda esta obra por su buena memoria. Me tendrá con usted con todo y por todo a su lado, por dictados de afecto incondicional y fe en sus méritos y valor artístico.

Todos se lo agradecerán, el arte patrio primeramente y, más que nadie, su devotísimo amigo que tiernamente le abraza y se conduele con usted.

Felipe Pedrell

És així com, a la mort de Granados , i amb el suport del mestre Felip Pedrell, l'escola segueix amb un Consell Directiu format de manera conjunta per Frank Marshall, que dirigeix les classes de piano, per Domènec Mas i Serracant, que dirigeix les de solfeig, teoria i harmonia, i per Eduardo Granados Gal -fill del compositor- que dirigeix les classes de conjunt instrumental.Al professorat també hi figurava en aquell moment la seva germana, Soledad Granados Gal, que impartia classes de piano en els nivells elemental i mitjà.

Eduardo Granados, era fill del compositor i s'havia format a l'Acadèmia amb el seu pare i amb Joan Lamote de Grignon. A la mort de Granados es va quedar uns anys a l'Acadèmia com a docent i director, però després va decidir traslladar-se a Madrid per desenvolupar la seva carrera com a compositor de Sarsuela. Allà moriria a l'edat de 34 anys -amb una prometedora carrera per endavant- víctima del tifus.

La marxa de Eduardo Granados a Madrid l'any 1919 va significar la pèrdua de la representació de la família Granados dins l'Acadèmia i, evitant conflictes amb el Consell familiar que vetllava pels interessos dels fills menors d'edat de Granados, l'any següent (1920) Frank Marshall va canviar el nom a l'escola posant el seu, a l'hora que n'esdevenia l'únic propietari i responsable.